Pancarta 07
Pancarta 08
Pancarta 02
Pancarta 01
Ajuntament
Municipi
Seu electronica
Turisme
HISTòRIA
  • 1900 Torre de Can Busquets. Foto cedida per Arrels Cultura
    1900 Torre de Can Busquets. Foto cedida per Arrels Cultura

    SUMARI

    -Els primers pobladors

    -Segles X i XIII - Naixement de Caldes (1219)

    -Segle XIV

    -La Casa del Rei - Els primers Banys Termals

    -Carrer de Barcelona

    -Segle XV - La revolta dels Remences (1642-1486)

    -L'església de Santa Maria

    -Les torres de guaita 

    -La Torre dels Encantats

    -S.XVIII La Guerra de Successió

    -El combat de Caldes

    -Municipi independent 1715

    -Els banys termal

    -S. XVIII- Dalt de Caldes i Caldes de Baix o Caldetes

    -La Guerra del Francés

    -S XIX

    -Primera ampliació del terme

    -El tren

    -La Capella del Carme (1868-1882)

    -Les Fondes

    -L'estiueig

    -Segona ampliació terme (1916-1929)

    -La Guerra Civil 


    Els primers pobladors

    Els primers vestigis de poblament cal situar-los a l’època neolítica, no pas perquè hi se’n tingui constància documental, sinó perquè és un fet reconegut que al territori maresmenc més proper a Caldes hi hagué un poblament intens format per petits grups familiars que vivien en una o més cabanes, amb clara tendència a la ocupació agrícola de les terres planes. A Caldes, algunes restes trobades en donen fe: destrals, raspadors i altres objectes que es guarden als Museus de Mataró i Vic, entre d’altres.

    Del segles IV i III abans JC són les restes, aquestes sí, ben documentades que situen un relativament important poblat ibèric al Turó dels Encantats, conegut també com a Puig Castellar, actualment dins el terme municipal d’Arenys de Mar, però a tocar de la riera de Caldes. Sembla que el poble s’estenia per tots els vessants de la muntanya i arribava al turó veí de Sant Pere Abanto. 

    Investigadors de finals del segle XIX i del segle XX han detallat i explicat les nombroses troballes d’objectes materials que s’hi han fet i l’estructura encara visible del seu entramat urbà demostra que es tractava d’un important enclavament, amb pobladors que es dedicaven al conreu i probablement a la pesca, a més de la recol•lecció i el comerç, el qual practicaven amb els mercaders grecs i emporitans que periòdicament tocaven el poblat, com ho demostren les troballes d’origen hel•lènic que s’hi han fet..

    De l’època romana no hi ha cap testimoni que demostri el poblament de Caldes, però cal considerar-lo probable, atesa la profusió de vil•les particulars que sí consta hi havia a les rodalies, la majoria referides a la ciutat romana més propera, Iluro (Mataró). 

    Un mil•liari  que es va trobar al límit del terme entre Caldes i Arenys de Munt semblaria demostrar que la Via Augusta hi discorria i per tant, afegiria més opcions al poblament, però fins ara, res s’ha pogut demostrar.

     

    Segles XI  i XIII -– Naixement de Caldes (1219)

    caldesdestrac-antiga-retocada

    Les primeres referències escrites de Caldes consten en documents notarials i de testaments i es cita el lloc com a límit no pas com a poblament. El més antic fins ara conegut data del 1042 i relata una venda de diversos castells un dels quals, el de Mata, limitava al nord per “Calles” (Caldes).

    Més endavant, apareix el nom complert “Aquas Calidas Dextarag” en un altre document del 1218,  aquest signat pel bisbe de Barcelona , que també el citava com a límit d’una possessió.

    A partir d’aquest i d’altres documents, es pot determinar que el  lloc formava part al segle XI del terme de l’efímer castell de Montalt i aviat passà a pertànyer al del castell de Mataró fins que al principi del segle XIII, el cavaller barceloní Pere Gruny bastí un temple i un petit hospital o casa de curació atret, sens dubte, per la presència de l’aigua termal.  El 9 de juliol de 1219 els senyors del castell de Mataró, Guillema de Castellvell i el seu fill Guillem de Montcada, cediren part del territori  a aquest hospital (tot el puig o turó de Caldes)  donació important que permet parlar del naixement de Caldes.  Al llarg del mateix segle foren nombroses les donacions i les vendes de terrenys a l’hospital que serviren per a consolidar la població

    Hom ha suposat que els religiosos que servien l’hospital eren templers per la condició de cavaller i militar de Pere Gruny, però en realitat, sembla que es tractava d’un petit grup de deodats al servei dels malalts que tingueren un cert estatut jurídic durant els segles XIII i XIV, però que després restaren reduïts a simples servents de l’hospital. 


    Segle XIV - La quadra d’Estrac – Parròquia independent

    Des del moment de la seva emancipació del Castell de Mataró (1219) , Caldes passà a ser una quadra, és a dir, un districte a part que no depenia de ningú, excepte de si mateix, o sigui, del Prior de l’Hospital. Aquest és un fet insòlit i singular al segle XIII i demostra ben clarament l’antiguitat de la població.

    N’és una altra prova el fet que només 11 anys més tard, Caldes també aconseguí que fos reconeguda la seva església com a Parròquia independent, mercès un decret del 4 de setembre de 1230 del Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou,  pel qual la separava de la de Llavaneres.   

    Val a dir però, que al lloc no hi vivia massa gent  i que el rector que vetllava l’església era nomenat pel responsable de l’Hospital, fins que al 1379 passà a fer-ho directament el Bisbe de Barcelona. Segons les dades del primer fogatjament (cens) català, del 1358,  a Caldes només hi havia 3 focs, o sigui, entre 15 i 20 persones. Sembla escàs, però la dada contrasta amb la que només es registra cens a Caldes, Mataró (39 focs) i Llavaneres (12) en tota la zona compresa entre Mataró i Sant Pol de Mar. 


    La Casa del Rei – Els primers Banys Termals 

    Caldes gaudí de certa notorietat durant el segle XIII. Més ben dit, els seus banys termals i l’atenció que s’hi dispensava a malalts i pelegrins.  A més de l’hospital i Parròquia, consta que el 22 d’agost de 1312,  el rei Jaume II, el Just (1267-1327), va fer estada a la que després s’anomenaria “Casa del Rei”, una mansió no excessivament sumptuosa però àmplia, erigida prop del brollador d’aigua termal,  apta per a fer-hi estades més o menys llargues, les restes de la qual no s’han pogut trobar mai, malgrat la tradició oral local recent la situa al carrer Baixada a l’Església 5. 

    La reina Maria de Lusignan, esposa de Jaume II, també s’hi va allotjar per curar-se de les seves dolències (1319) que al complicar-se, l’obligaren a prendre els banys directament al seu Palau de Barcelona a on es feia portar expressament l’aigua termal caldenca.

    Al 1394, un altre rei, Joan I, el Caçador (1350-1396), promulgà un decret en el qual descrivia el pèssim estat higiènic del brollador i les instal•lacions annexes i establia duríssimes sancions contra els qui continuessin embrutant l’aigua i parlava de “la singular afecció a la virtut de l’aigua” que hi tenien els seus avantpassats i ells.


    Carrer de Barcelona 

    El 1396 el rector Francesc Fabre vengué la jurisdicció de la parròquia i els banys termals a la ciutat de Barcelona, que la convertí en carrer extern i que destinà recursos en més d’una ocasió a construir i/o mantenir els Banys Termals  en bon funcionament. Consta que al 1343 s’efectuaren dos pagaments de 100 lliures i 300 sous destinats a les “cases de bany de Caules Destarach”.

    Durant anys, dos  procuradors nomenats pel Consell de Cent barceloní compartien la jurisdicció sobre Caldes i altres pobles externs a ciutat, fins que a finals del segle XV la quadra es començà a regir per un batlle nomenat pels consellers barcelonins d’entre els seus habitants. Del primer que se’n te coneixement és deia Jaume Caldera (1459), però cal pensar que n’hi hagué altres abans seu. 

    Posteriorment,  a partir del segle XVI es produí a Caldes un creixement demogràfic destacable, gràcies a la seguretat que proporcionava la protecció defensiva de la vila  i la seva dependència de Barcelona.  A partir de 1670, es començà a regir per batlle i jurats dependents encara del Consell barceloní fins que al 1715, quan Barcelona perdé els privilegis pels decrets de Nova Planta de Felip V, Caldes s’emancipà i esdevingué municipi independent.


    Segle XV - La revolta dels Remences (1462-1486)

    Quan al 1462 esclatà la revolta popular, Caldes s’alineà –per obligació- al costat de Barcelona contra les tropes del rei Joan II. Al 1465 tingué lloc un important combat a les rodalies de Caldes en que els remences aconseguiren derrotar les tropes reials que havien desembarcat prop de Mataró. La revolta s’acabà quan Ferran II, el catòlic, dictà la sentència de Guadalupe (1486) que, entre d’altres resolucions, mantingué els privilegis dels municipis maresmencs, Caldes inclòs. I és que durant els anys d’enfrontaments, tots aquests pobles subministraven llenya i queviures a Barcelona que els permeteren gaudir d’un tracte comercial preferent que després mantingueren.


    L’església de Santa Maria 


    1958. Panoramica esglèsia. Foto cedida per Arrels Cultura
    1958. Panoramica esglèsia. Foto cedida per Arrels Cultura
    Inicialment incorporada a la Casa de Curació que donà origen al poble, la petita església original  (1219) adquirí la seva titulació el 4 de setembre de 1230, però en realitat no disposà de rector propi fins el 1305, Bartholomeum Bragat. El 22 d’octubre de 1557 s’inaugurà la primera ampliació del temple dalt del petit turó que llinda amb la riera de Caldes i de la que no en queda més rastre que la pila baptismal i una làpida amb caràcters gòtics que és una salutació a la Mare de Déu del Remei. Va ser reformada l’any 1603.

    L’actual església fou bastida en 1805-30, al mateix indret on hi havia l’anterior. i posteriorment ampliada al 1868 . Es tracta d’un edifici característic de l’etapa final del barroc, ja classicitzant, d’una nau amb capelles laterals i campanar de torre. Modernament, va ser novament reformada l’any 1942, acabada la Guerra Civil i a l’any 2005, després de celebrar el seu segon centenari, es van inaugurar les obres de la nova coberta i restauració de façanes.


    Les torres de guaita 


    1900.Torre Can Busquets. Foto cedida per Arrels Cultura
    1900.Torre Can Busquets. Foto cedida per Arrels Cultura
    Al llarg del segles XV i XVI l’atreviment dels corsaris adquirí tanta intensitat que quasi totes les poblacions de la costa prengueren mesures per a defensar-se’n. Una de les principals fou la de construir torres de guaita que permetien la vigilància de l’horitzó i el refugi dels vilatans quan es produïa un assalt o ràtzia.

    Les torres de Caldes són de les conegudes com a “torres rodones” i de sòlida estructura mercès a les parets de més d’un metre d’amplada que les aguanten. Fetes de palets de pedra granítica unida amb morter de calç i sorra, consten de planta baixa i dos pisos, comunicats per una petita escala de cargol i coronats per una mena de terrat emmerlat que els dóna el seus aspecte singular.

    Petites finestres i nombroses espitlleres permetien la defensa, alhora que facilitaven la necessària ventilació de l’espai interior. Quan s’utilitzaven, s’hi accedia per una petita porteta, al primer pis, a la qual s’hi arribava per una escala de ma que es retirava tot seguit per assegurar l’aïllament dels ocupants.

    La Torre Verda o de la Guàrdia va ser erigida a principis del segle XVI sota la jurisdicció del batlle del poble i la referència més llunyana que es coneix és de l’any 1549 quan els Consellers de Barcelona concediren llicència per instal•lar taverna i fleca al poble per a costejar la torre que s’havia aixecat per defensa dels atacs corsaris.

    La Torre de Can Busquets es va construir a partir del 1586, pel veí Joan Busquets que també va obtenir el permís necessari del Consell de Cent barceloní. Al lloc de la corona emmerlada hi ha una olivera de grans dimensions, per això també se la coneix com la Torre de l’Olivera. La masia adjacent te el seu origen al segle XVII però va ser reformada al XIX, quan entre d’altres elements, s’incorporaren les arcades del pis superior.


    1940. Torre dels Encantats. Foto cedida per Arrels Cultura
    1940. Torre dels Encantats. Foto cedida per Arrels Cultura


    Probablement és la torre més coneguda, malgrat no ser estrictament del poble, ja que es troba dins el terme d’Arenys de Mar.  S’alça sobre el cim del Puig Castellar, damunt la riera de Caldes i antigament era coneguda per la Torre de Caldes per la gent d’Arenys i per la Torre de’n Riera d’Arenys per la gent de Caldes i deu el seu nom popular a la llegenda de la princesa mora que venia a prendre les aigües termals i que de nit es desplaçava des de la torre al balneari amb els seus servents amb torxes que els atorgava aspecte fantasmagòric o “encantat”.


    Alguns autors apunten que ja existia a meitats del segle XI, si bé no hi ha dades fiables i ni precises. El cert és que la torre ha jugat sempre un important paper per raó de la seva ubicació. Servia de límit occidental de vescomtat de Cabrera i els seus responsables durant segles foren els castlans del castell de Montpalau (Pineda de Mar).

    Més endavant, la torre esdevingué lloc de vigilància i de defensa, raó per la qual s’hi construí la muralla addicional circular que li proporciona l’aspecte tan característic que avui encara te. Modernament, al segle XIX es feu servir com una de les estacions de la xarxa de telègrafs òptics que enllaçava les principals ciutats espanyoles. 


    Segle XVIII - La Guerra de Successió (1705-1714)

    Després d’un segle XVII de consolidació lenta del municipi, Caldes censava 39 focs a l’any 1708, just quan Mataró amb 1.029 obtenia el títol de ciutat de mans del rei Felip V. Els caldencs de llavors dedicaven el seu esforç bàsicament a la pagesia i a la pesca amb algunes poques incursions a l’artesania i a les puntes de coixí.

    La Guerra de Successió però, ho malmenà tot. Catalunya defensà la causa de l’arxiduc Carles i quan fou abandonada a la seva sort (tractat d’Utrecht, 1713) , Barcelona centrà la resistència.  El 25 de juliol de 1713 comença el setge de més de 20.000 soldats borbònics, tres mil dels quals  també ocuparen Mataró, deixant la resta de la comarca més o menys lliure. 

    Ràpidament, la Diputació del General de Barcelona decidí organitzar una expedició militar per revoltar la població catalana i per  reclutar voluntaris per atacar l’exèrcit que ja bloquejava Barcelona. El 9 d’agost del 1713 , 47 embarcacions amb més de 800 genets desembarcaren  a les platges d’Arenys de Mar, sota el comandament del general Rafael Nebot i el Diputat militar Antoni de Berenguer i de Novell i durant dos mesos van fer el seu recorregut perseguits sempre de prop per les tropes borbòniques.


    El Combat de Caldes  - 11 d’agost de 1713

    Un cop desembarcats, el general Nebot, va enviar un esquadró de 30 genets a explorar  l’enorme guarnició de Mataró que quan els avista, decideix enviar part de la seva cavalleria francesa a perseguir-los- Fugint, els exploradors es divideixen,  uns per la costa, altres més endins. Els francesos, a centenars, també es despleguen.

    Nebot, advertit del que passava, col•locà tres companyies de cavalleria a l’estret passatge litoral,  i tres més, dirigides pel capità Ignasi Torres de Bages, entre les vinyes properes  a Caldes.  Per aquí, els francesos, amb visió molt parcial, pensaven trobar només l’escamot fugitiu . S’adonaren del seu error quan reberen una càrrega  que els tombà 80 homes i feu fugir a la resta.

    A la costa, les altres tres companyies catalanes, manades pel capità Josep d’Aguilar es col•locaren al petit congost d’accés a Caldes , tot deixant a la vista el seu cap i un petit escamot d’avantguarda. Els francesos al veure’ls, pel posat i pels uniformes, pensaren que s’enfrontaven a una força regular, però escassa i es posaren al pas tot desenfundant els mosquets. El seu cap va fer una salutació amb el capell a la que respongué el capità Aguilar que ordenà als seus que no disparessin  els primers, cedint el privilegi als francesos. Aquests, efectivament  disparen des de lluny però sense massa efecte. Però com si aquest  fos el senyal, la resta de les tres companyies sortiren del congost  i amb els sabres per davant caigueren sobre l’enemic abans que tingués temps de canviar mosquets per sables (feina que requeria un mínim de quaranta segons amb els armes de foc de l’època). Tot estava perfectament calculat. La càrrega catalana deixà 117 adversaris estesos. Els altres fugiren. El catalans només tingueren 4 morts i 10 ferits. 

    Aquest episodi victoriós dels catalans és el que històricament es coneix com el Combat de Caldes que, just  tres-cents anys després, al 2103, s’ha començat a celebrar i recordar anualment, de manera institucional i popular, amb recreacions de l’època i de la pròpia batalla, a més d’altres activitats culturals i de tota mena. 

    Malgrat la victòria a Caldes,  l’expedició del Diputat fou un fracàs. Els seus dirigents retornaren a Barcelona el 5 d’octubre embarcats des d’Alella,  tot abandonant a la resta dels expedicionaris, uns quatre mil homes. La decisió, molt polèmica, va provocar l’arrest del Diputat  i l’empresonament del general Nebot. 

    Després, tot s’acabà la matinada de l’11 de setembre de 1714, quan els més de 40.000 homes que manava el duc de Berwick  rendiren la resistència dels pocs més de 5.000 catalans que defensaven de Barcelona.


    Municipi independent  (1715)

    Amb el Decret de Nova Planta (1715), Caldes esdevingué municipi independent dins el nou Corregiment de Mataró i començà una nova etapa de la seva història marcada per la intensificació de l’agricultura de vinya i cereals, la major dedicació a la pesca i, per part de les dones, a fer puntes de coixí. Fou així que la població de Caldes va augmentar gradualment, sense veure's afectada pels processos immigratoris moderns  passant de 204 h el 1718, a 397 h el 1787, i 437 al 1842.


    Els Banys Termals


    Si una hi ha una circumstància que dóna personalitat pròpia a Caldes, aquesta és, el cabal d’aigua termal (39ºC) que brolla d’una font situada al costat de la riera, al peu del turó de l’Estrac. Malgrat que les propietats guaridores de l’aigua van ser conegudes des de molt antic i de fet, estan lligades a l’origen del municipi (1219), és a partir del segle XVIII que el brollador assoleix el seu màxim esplendor.

    L’inici d’aquest temps de notorietat es pot situar en els anys que seguiren a la publicació de la “Relació de la aigua de Caldes Destarach” escrita l’any 1738 pel Dr. Francisco Vieta que residí durant molts anys a Llavaneres i dedicà molts esforços a l’estudi de l’aigua caldenca.


    1930 Imatges banyistes cedida per Arrels Cultura
    1930 Imatges banyistes cedida per Arrels Cultura
    - “Los leprosos, sarnosos ó roñosos, encara que sian roñas sementosas, caminas, ó malignas, llagas en la pell, y en altras mals esterns, originats de suchs picants, salinosos o corrosius, tant ab lo veurer ditas aiguas com ab lo lavarse lo cos, resten purificats. Tambe es mes que prodigiosissima per los olors nefrítichs ó mals de pedra y ardors d’orin, y no sols los limpia de pedras, sábulas y arenas  sino los preserva que non tingan. Curan las llagas fetas als roñons, vias d’orina y bofeta” .

    Si bé hi ha alguns autors moderns que posen en dubte l’existència d’aquest doctor, si que consta un estudi dedicat a les aigües termals escrit i publicat per Jaume Caresmar al 1780.

    El 15 de setembre de 1759 es signà una Concòrdia davant notari que resolia un vell plet sobre la titularitat dels banys termals, objecte permanent de disputa entre la Parròquia i l’Ajuntament. Segons aquest acord, es reconeixia la titularitat parroquial i per això al 1776  el rector Mn.Sanz, procedí a la primera ampliació de l’establiment, afegint vuit sales de bany a les que ja existien.


    L’any 1794 s’enregistrà un retrocés del cabal d’aigua termal que s’atribuí a la inauguració per aquells dies de l’establiment del Titus, proveït pel mateix aqüífer. De moment es resolgué el problema instal•lant una bomba però cinc anys més tard, s’hagueren de refer totes les banyeres a un nivell més baix.

    Al Balneari hi havia metge titular i infermeres que cuidaven els malats. Un d’ells, Gabriel Calvo, director dels banys el 1863, suma més de 800 pacients en la seva memòria anual i més endavant, Joaquim Salarich (Vic 1816-Caldes 1884) , director entre 1881 i 1884, va escriure tractats mèdics de l’època en que recomanava els banys termals i els de mar, a més d’escriure una monografia històrica sobre Caldes que durant molt anys ha estat el llibre de referència d’historiadors i estudiosos.

    El Balneari actual data de 1818 i es va construir a instàncies d’una Societat de Caps de Família que figurava novament com a titular de les aigües i que va fer rebrotar el secular litigi entorn la seva propietat que no s’acabà fins ben entrat el segle XX quan quedà establert que la titularitat correspon als veïns del poble i per tant, a l’Ajuntament.

    El balneari doncs,  espaiós i modern per l’època, es va construir una mica més avall de l’antic ,i constava d’una sola planta d’obra senzilla, en la qual hi havia una gran sala i tretze compartiments amb catorze banyeres: dues de primera classe, cinc de segona i set de tercera, a part de tres de separades per a banyar-s’hi els peus. 

    Posteriorment, múltiples reformes, la darrera al 1992-94, li han donat l’aspecte que actualment te.


    Segle XVIII – Dalt de Caldes i Caldes de Baix o Caldetes

    Durant el segle XVIII, els ravals marítims dels pobles muntanyencs s’engrandiren degut al progrés de la pesca i de l’activitat marinera i ben aviat, s’independitzaren del poble matriu (al 1599 Arenys de Mar d’Arenys de Munt, i Canet de Sant Iscle al 1580, per exemple). 

    A Caldes va passar el mateix i a l’any 1726 ja consten 19 propietaris instal•lats al peu del turó dels Encantats. Eren gent de Caldes que es decidiren a ocupar l’altre costat de la riera, més adient per a la seva activitat marinera. Al 1738 ja n’hi havia 25 i al 1787, 86. De seguida s’anomenà Caldes de Baix o Caldetes a la nova barriada per a diferenciar-la ben bé del poble matriu.

    A partir d’aquesta situació és quan es pot començar a parlar de dos nuclis diferenciats,  la Vila Vella o Dalt de Caldes que s’enfilava pel turó, a ponent de l’església  que incorporava les dues torres de guaita,, a més de l’Ajuntament situat a la que avui es coneix com a Plaça de Sant Antoni al mig del carrer Major, i la Vila Nova, Caldetes o Caldes de Baix que s’ubicava a llevant de la riera i al peu del Turó dels Encantats. 

    Testimonis escrits llavors, permeten tenir una visió més complerta de com era i com vivia la gent d’aquella època.  Per exemple, Bernat Espinalt al seu “Atlante Español” (1783) descriu el “Lugar de Caldas de Estrach”, Francisco Zamora (1785-1790) també parla de “Caldas de Estrach llamada vulgarmente Caldetas” i Rafael d’Amat i Cortada, potser és qui en fa la descripció més complerta sota el títol “Lo poble de Caldas de Estrach o Caldetas” (1789).


    La Guerra del Francès (1807-1814)

    Les tropes napoleòniques ocuparen Barcelona, quasi per sorpresa, el febrer de 1808. Igualment arrasaren Mataró i després s’hi fortificaren permanentment.. De tant en tant organitzaven expedicions hostils per aconseguir queviures i contribucions.  Mentre, els vaixells de l’armada anglesa que bloquejaven Barcelona, fondejaven davant la costa arenyenca i caldenca, des d’on bombardejaven esporàdicament la tropa francesa.

    Els caldencs, juntament amb veïns de Llavaneres i Sant Vicenç formaren una companyia de sometent que participà a la batalla de Llinars sota les ordres del general Vives, sofrint però una calamitosa derrota enfront els francesos. Més endavant però, sorprengueren una companyia francesa que venia de Girona i obtingueren 21 presoners que foren entregats als vaixells anglesos ancorats a les platges de Caldes i Arenys de Mar.

    A finals del 1816, el generals Luis de Lacy –Capità General de Catalunya-  i Francesc Milans del Bosch, instigaren una revolta liberal, militar i civil que pretenia reinstaurar la Constitució de 1812 que havia abolit el Rei Ferran VII. Aquesta revolta, coneguda com el pronunciament de Lacy, s’inicià el 5 d’abril de 1817, dirigida per ell mateix des de Caldes, però fracassà i Lacy fou afusellat i Milans s’hagué d’exiliar.


    Segle XIX – Caldes es consolida


    1923 Part alta. Foto cedida per Arrels Cultura
    1923 Part alta. Foto cedida per Arrels Cultura
    Després de la guerra, el poble recobrà la seva activitat normal. Al 1818, 90 cases formaven l’esquelet del que avui és Caldes. Això significa més de 400 veïns, dels quals una tercera part vivien al barri arenyenc  de Caldetes on ja hi havia 40 cases. La vinya, els cigrons o les verdures ocupaven els pagesos, mentre que els homes de mar es repartien entre els qui sortien a pescar (25 barques censades al 1842) i els que s’especialitzaren en la confecció de nanses.

    Durant aquests anys, adquiriren justa fama els nansers de Caldes, que fabricaven aquest utensili de pesca, de forma més o menys acampanada, feta amb jonc, vímet o canya i de dimensió variable en funció del peix que es volia  pescar.  Disposades en calament (andana de nanses) amb l’ajut de pedres permetien pescar considerables quantitats de peix, normalment bogues, llagostes i sípies.

    Mica en mica, els dos nuclis s’anaren apropant . Hi ajudà la construcció del nou balneari a peu de riera (1818) i sobretot la urbanització del caseriu mariner de Caldetes (1848)  i després,  la construcció de Can Cabanyes  (1860) i la urbanització de la riera  al 1879 que la convertí en l’eix principal de la vida al poble. 

    També d’aquests anys data la construcció de dos béns d’ús públic, per una banda el Cementiri a dalt del turó de Caldes (1856-1880)  de titularitat parroquial i la del Safareig Públic (1890, aprox.) al costat dels Banys Termals, també a peu de Riera que tenia (i té), la particularitat de ser dels únics del país que disposava d’aigua calenta pel seu ús (de fet, era el cabdal sobrant de les termes)


    Primera ampliació terme (1851-1853)

    En realitat,  al 1820 es produí  la primera unificació administrativa dels dos nuclis a petició de l’Ajuntament de Caldes, però només durà tres anys (1820-1823), just els del “Trienni Constitucional”. Després, quan aquest fou substituït pel nou rei Ferran VII, la demarcació municipal retornà  als límits anteriors,  és a dir, a banda i banda de la riera, però la  unificació religiosa (drets d’enterrament, per exemple) ja esdevingué definitiva a favor de la Parròquia de Caldes, que de fet, ja l’exercia des de 1759  (concòrdia signada el 4 de desembre).

    Per això, trenta anys després, al 1851,  l’Ajuntament de Caldes reprengué la iniciativa i començà l’expedient d’agregació de Caldetes davant  l’autoritat del Governador Civil, el qual, abans de pronunciar-se fins i tot procedí a una consulta popular, casa per casa (26 a favor, 8 en contra), que culminà amb un Decret Reial que fixava la nova delimitació (26 juny 1853) , segons la qual, tot el barri passava a formar part de Caldes d’Estrac.


    El tren


    1915. Via del tren. Foto cedida per Arrels Cultura
    1915. Via del tren. Foto cedida per Arrels Cultura
    Naturalment, ajuda molt a consolidar  l’atractiu de la vila,  la posada en funcionament de la línia fèrria entre Barcelona i Mataró (1848), la primera de tot l’Estat espanyol que ràpidament s’allarga també fins Arenys de Mar (10 de gener de 1857), si bé des del 1852 ja es podia viatjar Caldes, ni que fos de manera provisional mentre no s’acabava el tiratge de les vies.

    Segons fonts de la companyia constructora, durant el primer any de servei, 32.076 persones utilitzaren el tren fins o des de Caldes, essent 46 el promig diari de viatgers. Val a dir que l’estació es va construir en un indret quasi sense urbanitzar, la qual cosa permeté ubicar-hi un espaiós jardí on resultava agradable esperar l’arribada dels viatgers i,  que poc temps després, el carrer conegut com Baixada a l’Estació, enllaçà aquesta amb el Camí Ral.


    La Capella del Carme (1868-1882)


    1901. Capella del Carme
    1901. Capella del Carme
    Es començà a construir l’any 1868 per iniciativa de Manuel Gibert, president del ferrocarril, amb la finalitat de que els obrers poguessin oir missa tots els diumenges, però només s’aixecà un metre de paret. Uns anys després, Elvira Gibert, filla de Manuel, aconseguí recaptar fons suficients a part dels de la seva família i es pogué completar l’edificació i celebrar la primera missa el 3 de juliol de 1882.



    Les Fondes 


    1922 Fonda Borràs. Foto cedida per Arrels Cultura
    1922 Fonda Borràs. Foto cedida per Arrels Cultura
    Les propietats guaridores de l’aigua termal més les que es “descobriren” de l’aigua de mar a partir de la segona meitat del segle XIX, consolidaren Caldes com un municipi dedicat als serveis i al turisme. Cinc fondes hostatjaven els banyistes que venien a “fer salut”: Can Borràs, Can Vidal, Fonda Mateu, Titus i La Providència, si bé també hi havia nombrosos vilatans que llogaven habitacions. 



    L’estiueig

    Quan a la segona meitat del segle XIX  es comença a practicar l’estiueig, entès com l’anar a fer estades fora les ciutats en l’època de l’any més calorosa, Caldes esdevé destí de destacades famílies benestants barcelonines que ho compaginen amb els banys termals i els de mar. En poc anys, es basteixen sumptuoses mansions per donar-los acollida i també es posen en marxa el primers balnearis marítims: els de Can Santarromana (1870) , els “Banys Marcel•lí” de’n Marcel•lí Xampeny (1875), els “Banys Esteve” a la platja del Bassiot  i els “Baños Colón” de Pau Mercader i Joan Pigrau al 1881, primera versió del posterior establiment hoteler. 

    Un dels primers en edificar fou Claudi Lopez Brú, Marquès de Comillas, aleshores un dels empresaris més importants de Barcelona  (1883).  Josep Oriol Mestres, pare d’Apel•les Mestres i l’arquitecte director d’obres del Liceu, en fou el constructor. El seguiren la família Nadal  (Joaquim Mª de Nadal, era secretari de Francesc Cambó) i els Elies de Molins, els Nicolau, els Faquineto, els Bofarull, els Arquer, els Ferrer, els Perpiñà i molts més. Tots bastiren les seves residències als carrers Santa Teresa i El Callao, arran de la via del tren, però sense travessar-la. 


    Dues banyistes. Foto cedida per Arrels Cultura
    Dues banyistes. Foto cedida per Arrels Cultura
    A part de les famílies abans citades, està plenament documentada la presència d’il•lustres personatges relacionats amb l’art , les lletres, la cultura i la política. Apel•les Mestres (Barcelona, 1854-1936)  escriptor, dibuixant i músic, feia estades a la Fonda Borràs. Mn. Cinto Verdaguer (Folgueroles, 1845- Barcelona 1902) passà llargues temporades a la Torre de les Orenetes dels Comillas del qual n’era el capellà. Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) també s’estava a una casa del carrer Ciutat de La Paz, mentre que el geògraf i historiador Francesc Carreras i Candi  (Barcelona, 1862-1937), passà temporades a la Fonda Providència. Consta també que es curava de la seva bronquitis el polític Pablo Iglesias (A Coruña 1850-Madrid 1925)  fundador del PSOE i de l’UGT, que hi venia a prendre banys Víctor Balaguer (Barcelona 1824.Madrid 1901), escriptor i Ministre d’Ultramar del Govern Espanyol,  i que visitava a la seva amant el polític Francesc Cambó (Verges 1876-B.Aires 1947). 

    Ja en el segle XX, no fou fins la dècada de 1910-1920 que no es produí la gran expansió residencial per raó de l’estiueig.  Del 1917 al 1920, entre la via del tren i la platja,  es construïren moltes de les cases senyorials que durant anys foren insígnia del municipi a llarg d’anys i que donaren lloc al Passeig dels Anglesos que no fou urbanitzat fins el 1925: les cases bessones Mercè i Garriga; la casa Gassó, la casa Palau Vera, la casa Parellada d’Enric Sagnier, la casa Perarnau de Rubió i Tudurí, la casa Galiana, la casa Figuerola,   la casa Ferrer Vidal de Tiberi Sabater, les cases Llach (després Nusbaum) i Barberà de J.Sellés, la majoria de les quals ja no es conserven. També al 1906 es bastí l’actual Mercat Municipal que llavors fou la seu de l’Ateneu “La Rosa d’Or” i al 1916 l’Hotel Estrac (nomenat inicialment Hotel Hispano-Aleman)

    Poc a poc desaparegueren les fondes per falta de clientela i el Colon deixà de ser un balneari per convertir-se en el centre de reunió per excel•lència, canviant la seva denominació per la de “Casino Colon”  després de la seva reforma (1818) i la instal•lació de ruleta i taules de joc. 

    Són aquests els anys de màxim esplendor de la vila com a destí d’estiueig. Fins i tot funcionava un tren directe “La Fletxa d’Or” que transportava passatgers i jugadors des de Barcelona,  fins que al 1924, la Dictadura de Primo de Rivera prohibí el joc i en conseqüència  el Casino Colon hagué de tancar portes i en general, tota l’activitat del poble entrà en una certa recessió.

    No obstant, un cop passat el primer sotrac, l’estiueig va seguir, canviant els seus hàbits i comportaments que es van concentrar en els aspectes més lúdics i esportius de les seves estades, com ho demostra la construcció d’una pista de tennis de terra batuda al Parc Maragall (1929), una de les primeres de l’estat espanyol i la nova reconversió del Colon en restaurant i després hotel. 


    Segona ampliació terme (1916-1929)

    Bàsicament fa referència al carrer Santema (de nom Passatge d’en Riera), paral•lel a la Riera, i la zona avui coneguda com Sant Pere Avanto que malgrat ser contigües a Caldes continuaven pertanyent a Arenys de Mar (la riera era el límit entre ambdós municipis). A la Santema fins i tot hi havia una escola de les Germanes Dominiques (1873) que, òbviament, servia a les alumnes de Caldes.
    Per resoldre els problemes administratius que tal situació ocasionava, els veïns residents formularen la petició d’agregació directament al consistori caldenc (1916),  la qual cosa originà un veritable conflicte de competències entre els dos ajuntaments implicats  que perllongà la situació fins que al 1929 s’acordà la nova delimitació territorial que actualment encara es vigent, situant la línia divisòria entre Caldes i Arenys als seus límits actuals, malgrat el tercer intent d’ampliació que ha tingut lloc a finals del segle XX, altra vegada per iniciativa de l’ajuntament caldenc que aquest cop, demanava incorporar les zones habitades adjacents als passejos, part alta de la Riera i riera del Gorg dels municipis de Sant Vicenç de Montalt i Arenys de Mar. 


    El Caldes modern – Segle XX  abans i durant la guerra 



    La Guerra Civil (1936-1939)  - Ambaixades i consolats
     
    Durant el conflicte, moltes de les cases dels estiuejants foren abandonades pels seus propietaris i ocupades per diversos col•lectius de la República en retirada. Quan Barcelona començà a ser bombardejada per l’aviació feixista, les delegacions diplomàtiques que hi havia, decidiren establir-se a Caldes, prèviament declarada ciutat oberta, és a dir, exempta de bombardeigs, i molt fàcil d’abastir per mar per part de les armades respectives.
    La delegació més nombrosa fou la francesa, amb ambaixada a Llavaneres però amb delegacions i consolats repartits per Caldes (Can Blanc, Can Figueres, el Titus i Can Valls) on també s’acollien refugiats. L’ambaixada anglesa era a Can Soler i el consolat a Can Mercè i Garriga. L’ambaixada búlgara era a Can Puig Marcet, mentre que la Costa Rica era Can Boada, la d’Argentina, Can Geiss i l’holandesa la Casa de Fusta (que havia estat el pavelló suís a l’exposició universal del 1929 a Barcelona. També consta la presència de les ambaixades nord-americana i danesa al Passeig dels Anglesos.
    Simultàniament, Can Carol l’ocupaven un grup de guàrdies d’assalt, Can Sala un grup d’aviadors russos, Can Losada un grup d’escolars refugiats que anaven a l’escola i a menjar a Can Comillas on s’hi havia instal•lat la Casa d’Euskadi. A Can Marinel•lo hi visqué durant uns mesos José Antonio de Aguirre, aleshores lendakari del govern basc, i Manuel Azaña, president de la república s’hostatjà a Can Ripoll, mentre que l’Hotel Colon va ser ocupat primer pel nomenat Comitè de la República i després es convertí en ateneu popular.


    El Caldes modern – Segle XX després de la guerra



    NOTA BIBLIOGRÀFICA
    El redactat s’ha basat en nombroses consultes i lectures però les referències principals han estat: Albert Batlle “Caldes d’Estrac o Caldetes: Un vell plet” (Ajuntament Caldes, 1985); Lluís Grau “Estiueig a Caldes, una aproximació” (Ajuntament Caldes  2004).  Moltes de les cites del text s’han extret dels seus treballs que alhora fan referència a autors anteriors.
    Caldes d’Estrac, agost 2014

AJUNTAMENT DE CALDES D'ESTRAC
Plaça de la Vila s/n | 08393 Caldes d'Estrac | 93 791 00 05